Carles Dénia | El paradís de les paraules, 2012

Per sempre més adéu a la terra estimada

Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?
Tot s´ha perdut. S´ha perdut el Pont i la Russafa.
S´ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s´ha perdut.
¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes?
¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables?
Ai València! Què s´ha fet d’aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l´Albufera!