0) A finals dels noranta, va arribar a Ontinyent (la Vall d’Albaida) Jesús Barranco, professor de literatura nascut a València i amb arrels a la Valldigna, qui portava al darrere un cert bagatge com a músic de l’escena rock valenciana (involucrat en bandes com Sade, Rubber o Las Terribles) que l’havia dut a compartir escenaris o sessions amb músics de la talla de Ramon Gilabert, Xavier Morant, Santi Navalón, Alberto Tarín, José Manuel Moles, Salva Ortiz, Julio Bustamante, Carlos Goñi, Pau Viguer, Perico Sambeat o Dani Cardona.
Jesús, instal·lat en una nova vida familiar i engrescat professionalment pels reptes d’explicar el llenguatge al jovent i treballar pel recobrament de la llengua pròpia, prompte s’adonà que no podria deixar de costat les seues activitats musicals. No a Ontinyent: una població de 38.000 habitants que, tot i no comptar amb la mystique associada a altres ciutats valencianes, està plena d’estímuls com teatres i auditoris, certàmens i festivals, associacions de tota mena, així com un grapat de poetes, un conservatori i diverses acadèmies de música, tres bandes amb escola, una orquestra simfònica, desenes de músics de rock, mitja dotzena de grups de repertori tradicional o antic, combos de jazz, blocos de percussió… fins i tot, una fanfàrria balcànica i una colla de campaners!
Després de millorar la seua formació picussant d’ací i d’allà –harmonia amb el pianista cubà Raúl Camilo Rojas, guitarra metal amb Serafí Mendoza– i d’acabar alguna que altra maqueta (El trib real 1 i 2) on explorava el concepte de fusió junt a saxofonistes com Alain Mauviel i Ivan Albuixech, Barranco es trobava a punt de fundar un nou projecte que acabaria anomenant-se Gent del Desert.
1) Cap a 2005, va començar a participar a la tertúlia El Desert de la Paraula, batejada així a la sessió fundacional en què actuà de padrí el poeta Salvador Jàfer, la qual es reunia tots els mesos al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida. Jesús Barranco hi arribava de la mà del seu compare Sergi Torró, escriptor amb certa aura de maleït, tot i els seus tres poemaris premiats i publicats (Els dubtes insostenibles, Cançons de redempció i Visions provisionals).
Enmig d’aquelles reunions (hi acudien músics, periodistes, artistes plàstics, escriptors convidats del prestigi de Lluís Roda o Manel Alonso…), que sovint acabaven amb un component performàtic, Jesús Barranco va començar a adonar-se que hi podia crear un material que constituïra un repertori.
Així, el maig de 2006, Gent del Desert pujà per primera vegada a un escenari per realitzar l’espectacle “El pèndol i la terra” on homenatjava el poeta i activista radiofònic ontinyentí David Mira i Gramage, autor d’una obra extensa i subterrània que el grup condensà en tretze peces. Representat dos vegades i assolit l’objectiu d’animar l’autor (que passava una ratxa dolenta), el muntatge es va gravar amb mitjans domèstics i el resultat va ser el CD autoproduït El pèndol i la terra (Homenatge a David Mira), publicat el desembre de 2007 en col·laboració amb l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, que obtingué l’atenció de publicacions com Caramella.
2) Aquell primer treball, amb predomini de la recitació i una orientació que algú ha qualificat de “folk fosc”, va ser seguit per un segon, de sonoritat més rockera i major presència de veu cantada, titulat Molles (SamaRec, abril 2009), en al·lusió a les esmentades reunions, generalment al voltant d’una taula plena de molles, cendrers, llibres i barrals a mig buidar, d’on sorgiren les idees d’aquest àlbum.
S’hi incloïen onze peces, sobretot composicions pròpies (però dos adaptacions, una de “Ja vénen les vermaores” d’Al Tall i l’altra de “Vora el barranc dels Algadins” de Llorente/Partaka, convertit en “Vora el barranc dels Algadins, segle XXI”). El disc va ser un dels quatre finalistes als Premis del Col·lectiu Ovidi Montllor de 2009 en la categoria “millor disc de cançó d’autor” i ha estat ressenyat en publicacions com El Temps, Mondosonoro, Enderrock, Neo, EfeEme, Serra d’Or, Benzina, Etat-Critique.com… i programat en emissores com Ràdio Nou, iCat fm…
En aquesta època, formaven el nucli de Gent del Desert –n’assumien les veus– els esmentats Jesús Barranco i Sergi Torró a més del baixista Marc Pérez (Gàtaca, El Corredor Polonès), qui mesos després abandonà el projecte per impulsar el seu propi, feliçment exitós. També hi va haver lloc per a la participació a les gravacions i els directes de guitarristes de rock com Camil Gonzàlez (Fingertips, 3 Beens & Rice, Limbotheque) o Pablo Gisbert (Músicos de Guardia, Julián Maeso), instrumentistes clàssics com Miquel Payà (Orquestra Àtrium) o de música tradicional com Jesús “Polelo” (Rondalla La Pastorica, Alimara). Fins i tot, el popular membre d’Obrint Pas Miquel Gironés hi va aportar la percussió en un tema.
3) Gent del Desert és, doncs, un grup d’orientació eclèctica que poa de diferents sectors musicals i hi estableix ponts, i que dóna màxima importància a la part literària.
Junt a alguns dels anomenats adés i amb la contribució dels tècnics de so Javi Carnisser (baixista) i Xavi Torró (baterista) i del jove acordionista Esteve Ribera, es va poder estabilitzar una banda per realitzar una quinzena de concerts en format petit o mitjà i, alhora, per anar creant nou repertori que finalment cristal·litzà en l’àlbum Celebració de la tempesta, publicat el desembre de 2010 pel segell valencià Comboi Records.
Com al disc anterior, s’hi pot trobar un collage d’estils i timbres aportats per la considerable riquesa instrumental, embolcallat en la textura folk rock i al servei dels textos. Tres són les versions que inclou l’àlbum: de Dire Straits, Franco Battiato i Pep Laguarda. La resta, majorment composicions de Jesús, Sergi i el guitarrista Camil Gonzàlez. Diversos col·laboradors posen la cirereta en alguns tracks: la cantant folk Irene Ferrero fa duo amb Jesús a “Malaguenya guenya”, on participa també el professor de piano Joanjo Albinyana; el cantacançons de l’Alcúdia Dani Miquel suma la seua viola de roda a un context rock a “El bufó de la cort”; i el Col·lectiu Camí Fondo –el productor JJDoc i el rapsode MCVulcano– se sumen a la desconcertant “Good morning, València”.
Camil va ser el següent a abandonar el projecte –abduït pel seu èxit amb Limbotheque– substituït immediatament per altres guitarristes no menys fins com Salva Coll (BauSalva, Tashkenti) o Honorio Barranco (Tweeters).
Coincidint amb el moment en què la gravació de Celebració de la tempesta finalitzava, Jesús es troba també amb la marxa de Sergi a Mallorca i d’Esteve al Perú, cosa que l’obliga a reorganitzar el projecte per a l’escenari. La generositat i el talent de la gent d’Ontinyent, fan que no li coste gens trobar nous personatges amb qui reinventar la banda, com l’acordionista Pau Barberà (Tashkenti), el flautista Xavi Requena “Requeneta” o l’escultor Salvador Mollà en la seua faceta de rapsode i performista (L’Alè de la Fera). Amb aquest format, Gent del Desert fa la seua presentació oficial a València, el dissabte 22 de gener de 2011, a Octubre Centre de Cultura Contemporània, compartint cartell i escenari amb els mallorquins Saltamartí.
4) En el període 2011-2012 Gent del Desert ha alternat alguns concerts com a banda amb altres aparicions en un format reduït, especialment en actes d’homenatge i de contingut literari. El nucli format per Jesús Barranco (veu i guitarres), Xavi Requeneta (flautes i guitarres), Xavi Torró (percussió i guitarres), amb l’alternança Miquel Barranco o Xavi Carnisser al baix més la participació esporàdica d’uns altres músics, comença a donar forma a una nova producció discogràfica, que portarà el títol Processionària.
Mentrimentre, els adés anomenats han tingut temps de realitzar col·laboracions en un ampli espectre estilístic: El So de la Solana, Electrocamba Xarangusca, Cardaors, Mal Abuso, Camí Fondo… fins i tot, una concessió al passat amb la resurrecció puntual de Sade pel seu 30é aniversari.
Gent del Desert Facebook
Gent Desert MySpace
Noticias
Videos Gent del Desert