Domingo, octubre 2, 2011 Comentar
El meu amic Edu sempre parlava de’n Juli Bustamante. Ell l’escoltava cada dia a “Flor de Pasión”, el programa de Radio 3. Se li omplia la boca quan pronunciava el seu nom: Bustamante, com si el el nom contingués algun secret divertidíssim per explicar-nos. El secret d’aquell món prodigiós, comfortable i “de categoría” de la cançó. Un món de murris enamoradissos, de gatets petits i lliçons de vida per aprendre.
A l’Edu li va fer … molta ràbia que al cap de poc aparegués un altre Bustamante molt més vulgar, però a nosaltres no ens va importar gens: per a nosaltres només hi ha i hi haurà un Bustamante. En Juli Bustamante, cantautor pop valencià, autor d’alguna de les millors cançons que coneixem. De “Mundo sereno” i de “Jove Carolina” d’“Hazte cargo de mí” i d’“Avions”, d’“Al sur del corazón” i de “El carrer dels artistes”, cançons que no només contenen la màgia del seu nom, sinó que connecten amb alguns dels meus artistes i discos preferits en el món: Jonathan Richman, Charles Trenet, Lucio Battisti, el Van Morrison de “Moondance”. Al meu cap, els de’n Juli Bustamante són discos de soul mediterrani, Bill Withers de butxaca, l’artista de mirada neta a qui mai deixaríem penjat.
Calia tornar a dir el seu nom, és de justícia. No només perquè el seu passat ha estat la llavor, el mirall en què alguns dels millors grups del “nou pop català” han pogut mirar-se amb orgull, sinó perquè la seva capacitat per a fer cançons que fan feliç a la gent segueix intacta a discos com “Lluvia Cascabel” o com el de Maderita.
Per tot això 12 grups amics s’aniran mesclant amb l’artista valencià per tocar amb ell i cel·lebrar les seves cançons com la gran festa que són. Com un “Último Vals”, mític concert de The Band, però a la inversa: un nou principi, una ocasió idònia per a redescobrir en Juli Bustamante acotxat per alguns dels millors grups de l’escena independent catalana recent.
Quique Ramos