Miércoles, marzo 23, 2011 Comentar
Dins del ja heterodox panorama de la música pop rock feta al nostre país i en la nostra llengua, Gent del Desert representa una de les apostes més singulars. Si Molles, el seu àlbum anterior, del 2009, va sorprendre per la seua mescla d’estils (rumba, reggae, folk rock) i per la seua intenció crítica (aquell Education for Citizenship que furgava l’absurd entossudiment del conseller Font de Mora), la jugada augmenta ara de categoria amb Celebració de la tempesta (Comboi, 2011). Un disc en què no falten ni els seus habituals moments sardònics ni poètics, disseminats al llarg d’onze cançons que van des del folk fins a la jota, passant per essències africanes, i que, a més, esgrimeix tres versions d’artistes tan llunyans entre si com Franco Battiato, Pep Laguarda o Dire Straits. Estirant una mica el símil desèrtic que ens dóna el seu nom, podríem considerar el seu alma mater, el veterà Jesús Barranco (foguejat als 80 amb Sade i als 90 amb Rubber Souls), com el nostre Howe Gelb (Giant Sand) particular. Com el nord-americà, és un músic de llarg recorregut i escassa popularitat, però amb moltíssim coneixement i saviesa pel que fa als arrelats estils que toca. Barranco ens explica que tracten de «barrejar el rock i el folk, traçant perfils diversos, trescant camins amb girs més o menys inesperats». «Busquem també la simbiosi de la música i el text», afegeix. I no és gens estranya aquesta darrera afirmació, ja que els orígens de la banda cal buscar-los, fa cinc anys, en una tertúlia literària que es feia a la Vall d’Albaida: «Sí, és la frase que sol encapçalar la nostra presentació i no per ser repetida deixa de ser certa». Les tres versions es justifiquen, com no podia ser d’una altra manera, en un projecte totalment desproveït de lligams i de cap tipus de pressions, «pel plaer de tocar-les». En el cas d’Aigua d’amor, de Dire Straits, Barranco diu: «La cantava sovint amb els meus germans i ha sigut agradable fer-la amb ells i la banda». Mentre que Nòmades, de Battiato, «la va suggerir Sergi Torró». «L’hem feta amb cors i corda i un solo de guitarra molt fort de Camil González», diu, abans de comentar sobre La balada de l’àngel bru: «És el nostre tribut a Pep Laguarda, que ha arribat al mateix temps que el d’uns altres artistes; el 2010 hem coincidit a fer-ne versions d’uns quants». Llegir més…
C. PÉREZ DE ZIRIZA – Valencia – 17/03/2011
http://www.elpais.com/articulo/cultura/eclecticisme/colpidor/elpepucul/20110317elpepucul_4/Tes
+Info:
Noticias Gent del Desert