Lunes, octubre 1, 2007 Comentar
LA CASETA
Per a la petita Mandi, a Vilamarxant
Te’n recordes, pare, l’ any que morí la conilla
i la gata amamantà a tots els conillets …?
Quina vida et pegaves a la caseta,
quina escola inigualable la natura …
Aquell camí sense fí, llarg i ample
de la teva infantessa.
Cabell de panotxa, xiqueta silvestre creixent
extasiada amb l’olor a llenya cremant-se,
entre la sorpresa i l’inocència
que encara saps portar al rostre i a la teva véu.
Com una vespra d’estiu
quan a crits s’ obrin les comportes
i l’ aigua entra en els camps.
Ulls bocabadats descobrint sempre,
asombrant-se davant d’un nou niu de les aus,
d’un altre color que mai no havíes vist
i una mà misteriosa dibuixa allà en el cel …
Potser la del teu amic invisible
amb el qual parles sovint
amagant-te dels majors.
LA CASETA
¿No te acuerdas padre del año que murió la coneja
y la gata amamantó a todos los conejitos?
Vaya vida te dabas en la caseta,
vaya escuela inigualable la naturaleza…
Aquel camino sin fin, largo y ancho
de tus días de infancia.
Cabellos de trigo, chiquilla silvestre creciendo
extasiada con el olor de leños ardiendo,
entre la sorpresa y la inocencia
que aún sabes llevar en el rostro y en la voz…
Como una tarde de estío,
cuando a gritos abren las compuertas
y el agua entra en los campos.
Ojos de par en par descubriendo siempre,
asombrada ante un nuevo nido de las aves,
ante un nuevo color que no habías visto aún
y una mano misteriosa dibuja allá en el cielo…
Tal vez la de tu amigo invisible
con el cual sueles hablar
cuando nadie puede oír.