En aquesta iniciativa el músic i cantaor gandià Carles Dénia aborda els poetes àrabs valencians dels segles X al XIII. L’obra d’aquests poetes ha estat traduïda directament de l’àrab i recreada per l’escriptor, també gandià, Josep Piera, amb la col·laboració del filòleg Josep R. Gregori.
Ibn Khafaja, Ar-Russafí, Ibn Lubbun, Ibn Al-Jannan, Ibn Sahl, Marj Al-Khul, Ibn Yanniq entre altres, han estat musicats sense pretensió de situar-los musicalment en un període concret del temps. Més aviat diríem que és un treball atemporal i estilísticament lliure on es respira el delit i el saber viure dels habitants d’aquell jardí exuberant que fou un dia la nostra terra. Com deia Piera: “Aquest jardí, però, es considera llunyà, no perdut. Llunyà en la realitat, però sentit i proper d’ànima, ja que la lectura permet resseguir-lo, siga com a record joiós d’un temps passat, siga com a il·lusió preciosa d’un temps futur.”
En aquest sentit, Carles Dénia posa al servei de la poesia tot l’arsenal de recursos expressius que ha anat conreant al llarg de la seua variada trajectòria, els quals li permeten fantasiejar amb la música i conduir-la a paratges insospitats on la melodia abraça fidelment la mètrica dels versos. Aquest és, sens dubte, el treball que millor resumeix la carrera d’aquest músic valencià.
Carles Dénia – cant, composició i direcció musical
Josep Piera – recitats
Albert Sanz – piano, teclats
Efren López – cordes
Cristóbal Rentero – cordes
Mario Mas – guitarra, llaüt
Aleix Tobias – percussions
Ar-Russafí (València, 1141-1177)
Ibn Aixa (Alzira, S. XI)
Ibn al-Jannan (Xàtiva, 1084-1144)
Ibn az-azqqaq (Alzira o València, ?-1135)
Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138)
Ibn Lubbun (Morvedre, S. XI)
Ibn Talha (València, ?-1234)
Marj al-Khul (Alzira, 1159-1236)
Era un jonc emocionat amb tot un dringueig de joies que el vent de la joventut i l’embriaguesa vinclaven. Els seus llambrecs, de gasela. El seu coll, de cérvol blanc. Els seus llavis de vi roig. Les seues dents, de bromera. Va trontollar, i el seu vestit brodat d’or era un embull d’estels que entrellaçaven la lluna. La mà de l’amor ens abillà de nit, amb una túnica d’abraçades que la mà de l’aurora va esquinçar.
(Ibn Khafaja / J. Piera)
Com si fos argent el rierol corre. Les corades celades, l'arnés blau; i un pi en l’aigua anelles trena
(Ar-Russafí / J. Piera)
Si de vora meu un dia lluny marxares, em passaria el temps mirant els senyals lluents del llamp o demanant per tu als viatgers que per ma casa passaren
(Ibn Al-jannan / J. Piera)
Quina plaent vesprada al llit em féu passar l'embriaguesa! El llit el tinc ben fet i estovat i em fa de cobertor l'ombra dels arbres; la branca es vincla i el colom esclata en cant; lànguidament el sol decau cap a l'ocàs, rebenta el tro i el núvol escup blanc.
(Ibn Khafaja / J. Piera)
Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor. Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra! El desig m'han despertat uns cabells blancs, cosa de vell, com quan em despertava de jove. N'he sentit l'olor i, com un regal, La primavera llunyana m'ha saludat generosa.
(Ibn Khafaja / J. Piera)
Valencians, quin goig el vostre! Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres. El paradís etern és a ca vostra. Si em deixaren triar, meu me'l faria. Viviu-lo! No tingau por de l'infern. Del paradís al foc, no s'hi va mai.
(Ibn Khafaja / J. Piera)
Benvinguda siga l'estança del foc de la casa, feta tant per als pietosos com per als perversos. Anem a ella buscant els plaers I al paradís entrem des de l'infern.
(Ibn Khafaja / J. Piera)
Deixeu-vos de retraure'm les passions i doneu-me per plorar les vostres llàgrimes. ¿Per què critiqueu aquells com jo, folls d'amor? Si sentíreu el que sent, faríeu per traure'm aquest desig, jo no puc. Vosaltres sabeu del goig del son, els meus ulls no. Aquells temps tan amargs em priven del descans. ¿Quin gust té el son, que jo ja l'he oblidat? Digueu-m'ho, amics, de veritat: ¿Quin gust té el son?
(Ibn Sahl / J. Piera)
Mira aquesta panerola de gesmils. Els ulls no estimen res més. Quan la nina del núvol plora, les boques blanques somriuen. Els pètals son puntes de mitges llunes per on d'or corre el crepuscle.
(Marj Al-Khul / J. Piera)
Riu que, de tan bell, fas amar qui no ha amat mai i bells poemes fas fer a qui no ha fet versos mai. Si el sol, pàl·lid du el rostre al capvespre Només és per tristor d'abandonar-te.
(Marj Al-Khul / J. Piera)
Seguiu-me al desert, amics, per tal de veure en l'arena les pedres enderrocades de la llar de l'estimada. Vull recordar nits de joia i plànyer el temps que fuig. La meua vida, aleshores, era un verd esclat de brots als jardins on ella em duia el rec lluent dels seus ulls. ¿On s'han amagat els astres que prop meu abans lluïen? ¿On les nits que, vora teu, l'albada venia alegre? Quin goig quan tu m'oferies aquell veire de vi d'or Que, branca de garrofer, em cremava en flama viva!
(Ibn Lubbun / J. Piera)
Del destí, en tinc prou de saber Les desgràcies que m'envia i amb què l'esperança entropessa. Deixa'm anar al pas de la meua pròpia sort. ¿Has sentit dir que una ombra es quede mai quieta? Quan la dissort prop l'he tingada, somrient l'he defugida, com fa la lluna plena, que més brilla com més negra li és la nit. Maleït siga el temps que m'ha tocat de viure!
(Ibn Yanniq / J. Piera)
Tot i que em creia fort i ferm com una roca la bellesa em sacseja com a una dèbil branca. Era dur de coratge i de sensibilitat tendre. No m'he mantingut mai en una sola postura ni he anat mai pel mateix camí. No m'agrada la rigidesa en l'home, que el transforma en una estàtua; Ni qui ho ha passat despert cap nit pels insomnis de l'amor, ni aquell a qui el desig no li ha doblat mai el cos. Jo, que només parle d'amor, he estat cruelment colpejat a pedrades. Jo, que rebutge les vileses i estime sols qui és bo i bell alhora Ara penedit, ara abrandat, plore pels meus pecats i gemegue per les ruïnes. En sentir por, suplique, em queixe, em dolc; Quan ve la calma, però, m'oblide de les culpes Sóc talment la tendra branca del salze Que el vent du de banda a banda.
(Ibn Khafaja / J. Piera)
Per sempre més adéu a la terra estimada. La nostra joventut i els grans amics, perduts. Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny. Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent. ¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms? Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa. S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut. ¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes? ¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos? ¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables? Ai València! Què s'ha fet d'aquells matins on el sol jugava amb la mar tot corrent per l'Albufera!
(Ibn Al-Abbar / J. Piera)
Carles Dénia EL PARADÍS DE LES PARAULES (2011). És un disc més heterodox musicalment parlant, però per contra amb una unitat en els textos, en la mesura que totes les cançons són adaptacions de poetes àrabs que van poblar València en els segles X al XII, reescrites amb molta proximitat per Josep Piera. La varietat musical és clara, però també es deixen sentir les influències de la música mediterrània a les melodies, ja siguen àrabs, andalusins, italianes o del flamenc. Música popular contemporània feta en estat de gràcia que ha merescut molts premis i elogis a la premsa de l’estat.
El disc ha estat premiat amb:
…No hay escapatoria posible ante la belleza de un trabajo tan imponente, mercurial y salvajemente libre.
(efe eme)
…S’allunya d’atavismes estètics i passeja pel llindar d’una música escassament transitada fins ara, farcint un àlbum històric de sabor mediterrani on s’uneixen de forma màgica sons flamencs, jazzístics i cant d’estil, traçant una travessia apassionant que suposa un autèntic estudi de les nostres arrels.
(Levante EMV)
…però com tota obra de pes, El paradís de les paraules s’escapa de qualsevol intent de definició. No cal anomenar estils davant d’una música tan polièdrica que convoca en la ment de cada oient imatges i referents contrastats.
(sons de la mediterrània)
…Carles Dénia desde una total libertad, ha sabido atraerse hasta sus orillas, en ese territorio donde se cruzan alegremente los cantes del norte y los del sur, Cant d’Estil, la forma autóctona valenciana, y los vientos aflamencados formando un caldo de cultivo que invita al moja-moja.
(Babelia, El Pais)
+ Info: Crítiques de Carles Dénia
[youtube_wpress playlist=»PLiGafQJDh6yKq-HCVpnDCioBTEpWTTV__» nb_display=»6″]
+Info: Videos Carles Denia