Projecte El paradís de les Paraules

Era un jonc emocionat amb tot un dringueig de joies
que el vent de la joventut i l’embriaguesa vinclaven.
Els seus llambrecs, de gasela.
El seu coll, de cérvol blanc.
Els seus llavis de vi roig.
Les seues dents, de bromera.
Va trontollar, i el seu vestit brodat d’or
era un embull d’estels que entrellaçaven la lluna.
La mà de l’amor ens abillà de nit, amb una túnica
d’abraçades que la mà de l’aurora va esquinçar.

(Ibn Khafaja / J. Piera)

Com si fos argent
el rierol corre.
Les corades celades,
l'arnés blau;
i un pi en l’aigua
anelles trena

(Ar-Russafí / J. Piera)

Si de vora meu un dia lluny marxares, em passaria
el temps mirant els senyals lluents del llamp
o demanant per tu als viatgers que per ma casa passaren

(Ibn Al-jannan / J. Piera)

Quina plaent vesprada al llit
em féu passar l'embriaguesa!
El llit el tinc ben fet i estovat
i em fa de cobertor l'ombra dels arbres;
la branca es vincla i el colom esclata en cant;
lànguidament el sol decau cap a l'ocàs,
rebenta el tro i el núvol escup blanc.

(Ibn Khafaja / J. Piera)

Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'han despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
N'he sentit l'olor i, com un regal,
La primavera llunyana m'ha saludat generosa.

(Ibn Khafaja / J. Piera)

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Ibn Khafaja / J. Piera)

Benvinguda siga l'estança
del foc de la casa, feta tant
per als pietosos com per als perversos.
Anem a ella buscant els plaers
I al paradís entrem des de l'infern.

(Ibn Khafaja / J. Piera)

Deixeu-vos de retraure'm les passions
i doneu-me per plorar les vostres llàgrimes.
¿Per què critiqueu aquells com jo,
folls d'amor? Si sentíreu el que sent,
faríeu per traure'm aquest desig, jo no puc.
Vosaltres sabeu del goig del son, els meus ulls no.
Aquells temps tan amargs em priven del descans.
¿Quin gust té el son, que jo ja l'he oblidat?
Digueu-m'ho, amics, de veritat: ¿Quin gust té el son?

(Ibn Sahl / J. Piera)

Mira aquesta panerola de gesmils.
Els ulls no estimen res més.
Quan la nina del núvol plora,
les boques blanques somriuen.
Els pètals son puntes de mitges llunes
per on d'or corre el crepuscle.

(Marj Al-Khul / J. Piera)

Riu que, de tan bell, fas amar qui no ha amat mai
i bells poemes fas fer a qui no ha fet versos mai.
Si el sol, pàl·lid du el rostre al capvespre
Només és per tristor d'abandonar-te.

(Marj Al-Khul / J. Piera)

Seguiu-me al desert, amics, per tal de veure en l'arena
les pedres enderrocades de la llar de l'estimada.
Vull recordar nits de joia i plànyer el temps que fuig.
La meua vida, aleshores, era un verd esclat de brots
als jardins on ella em duia el rec lluent dels seus ulls.
¿On s'han amagat els astres que prop meu abans lluïen?
¿On les nits que, vora teu, l'albada venia alegre?
Quin goig quan tu m'oferies aquell veire de vi d'or
Que, branca de garrofer, em cremava en flama viva!

(Ibn Lubbun / J. Piera)

Del destí, en tinc prou de saber
Les desgràcies que m'envia
i amb què l'esperança entropessa.
Deixa'm anar al pas de la meua pròpia sort.
¿Has sentit dir que una ombra es quede mai quieta?
Quan la dissort prop l'he tingada, somrient
l'he defugida, com fa la lluna plena,
que més brilla com més negra li és la nit.
Maleït siga el temps que m'ha tocat de viure!

(Ibn Yanniq / J. Piera)

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i de sensibilitat tendre.
No m'he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m'agrada la rigidesa en l'home,
que el transforma en una estàtua;
Ni qui ho ha passat despert cap nit
pels insomnis de l'amor, ni aquell
a qui el desig no li ha doblat mai el cos.
Jo, que només parle d'amor,
he estat cruelment colpejat a pedrades.
Jo, que rebutge les vileses
i estime sols qui és bo i bell alhora
Ara penedit, ara abrandat,
plore pels meus pecats i gemegue per les ruïnes.
En sentir por, suplique, em queixe, em dolc;
Quan ve la calma, però, m'oblide de les culpes
Sóc talment la tendra branca del salze
Que el vent du de banda a banda.

(Ibn Khafaja / J. Piera)

Per sempre més adéu a la terra estimada.
La nostra joventut i els grans amics, perduts.
Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny.
Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.
¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?
Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa.
S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut.
¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes?
¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos?
¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables?
Ai València! Què s'ha fet d'aquells matins on el sol
jugava amb la mar tot corrent per l'Albufera!

(Ibn Al-Abbar / J. Piera)