Aquest projecte naix de la idea de revisar, reinterpretar i donar un nou impuls al cant tradicional valencià apostant per una nova estètica allunyada del folklorisme i proposant l’actualització de les formes musicals per a aconseguir una vigència que altres músiques d’arrel popular han aconseguit o mai no han perdut.
Aquesta aventura creativa és la seva intervenció en la música tradicional valenciana, i, més concretament, en el cant d’estil. Sabedor de les profundes connexions, encara que en molts casos perdudes, existents en tot l’arc mediterrani, i partint dels registres fonogràfics de mestres com Evaristo, la Sabatereta, el Ceguet de Marxalenes …, inicia una nova línia estètica respectuosa en les essències, sense còpies ni fusió, traslladant aquell esperit dels antics, als nostres temps.
Introdueix textos nous, modifica la instrumentació, ajonda les guitarres, es permet algun vol harmònic allà on no es destrueix res però sense anar-se’n del punt, i el més significatiu, o addictiu que diria JV Frechina, la seva veu, afinada, trencada, càlida i amb sentiment.
Evaristo, Sabatereta, Marjalenes, la Xata … Aquells cantaors ja desaparegueren. Però, per sort, ens deixaren enregistrats uns tresors que fixaren els trets fonamentals, marcaren el camí a seguir i garantiren la continuïtat del cant d’estil. Quantes voltes m’he deixat amarar de l’encant d’aquestes gravacions. Quina intel·ligència i quina gràcia la d’aquells homes i dones. I quines facultats! Cada cant és un repussat, una filigrana. Cada detall, cada melisma, cada terç —tan natural i tan elaborat alhora— són mostres de la devoció més pura. Aquest disc és una mirada endarrere, cap a aquells cantaors. Cap a un llegat que conserva plena vigència i que encara té molt a ensenyar-nos.
El resultat global està condicionat pel meu bagatge musical (un tant eclèctic, per cert), si bé les fonts, la inspiració i l’ànima mateixa del treball han eixit d’aquell passat rural on la música encara era una manifestació espontània del poble i no un producte mercantil. L’he fet amb el respecte i la responsabilitat imposades per mi mateix i des de la llibertat que exigeix qualsevol procés de creació. Ara es materialitza mitjançant un elenc de músics excepcional. Sigues de Burjassot, Girona, Almansa, Salamanca, Londres o Pequín, desitge que t’agrade o, millor encara, que t’emocione.
Carles Dénia
Cantaor, guitarrista i compositor format acadèmicament en l´àmbit del jazz, es dedica activament al cante flamenco i el cant d´estil valencià.
Pel seus últims treballs «Tan alta com va la lluna» i «El paradís de les paraules» rep diversos premis entre els quals cap destacar el Premi Ovidi Montllor 2009, l´Altaveu Frontera 2010, millor disc de l´any 2011 per la Revista Sons, millor disc de l´any i millors arranjaments als Ovidi Montllor 2011, entre altres. Participa, a més a més, en projectes de distinta índole amb els quals recorre escenaris de mig món.
+Info: Projectes de Carles Dénia
Estudia guitarra clàssica amb Xavier Coll. Al llarg de la seva carrera ha anat experimentat amb la música popular i la fusió, estils als quals dedica la major part de la seva activitat. Com guitarrista ha acompanyat Toti Soler, Paco Ibáñez, Ferran Savall, Núria Pferrier, Mariona Font, Arianna Savall yMario Vargas Llosa. Ha coproduït un disc amb el cantant Ferran Savall de música popular catalana i ha col·laborat en l’últim disc del cantant de música «gnawa» Abdedjalil Kodssi.
També és autor de l’arranjament del projecte Homenatge a Leonard Cohen i director musical d’un espectacle dedicat a Frida Calho. Mario Mas és membre del quartet de guitarres Mosaic i del grup de flamenc Almasäla. Paral·lelament lidera el seu propi projecte: el Mario Mas Ensemble.
S’inicia als 12 anys en la recuperació i difusió de la música tradicional valenciana, estudiant des de llavors diferents instruments tradicionals de corda i vent, com la dolçaina, el guitarró i la bandúrria.
Ha cursat estudis de grau mitjà de dolçaina al Conservatori José Iturbi de València i en la Universitat Popular. Cristóbal Rentero és professor de guitarró i dolçaina, i com a solista ha col·laborat en innombrables produccions musicals, amb estils que van des del rock a la world music.
És membre del grup de Miquel Gil i participa regularment amb Savina Yannatou, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Niña Pastori, Martirio, el Grup de Restauració Folklòrica de València, entre d’altres. També ha participat com a intèrpret en diferents bandes sonores de pel·lícules i documentals.
Cantant, multiinstrumentista i compositor, inicia la seva carrera musical amb el grup Cendraires. Des d’aleshores treballa amb diverses formacions de música popular i tradicional, com L’Ham de Foc, Calabruix, Rondalla del Grup de Danses de Carlet, La Corda Fluixa i Confiteor i Pepe Botifarra. L’any 2003 edita Sentit, on la guitarra i la veu obren una finestra al panorama de la cançó del País Valencià. Actualment forma part del grup Aljub com a cantant solista, i és baixista amb Marius Asensi i 21 Grams, a més de col·laborar assíduament amb Argila de l’aire i Confiteor, grup de recitat poètic. Néstor Mont ha actuat en nombrosos festivals i escenaris com el Festival de Música de la Mediterrània (Mallorca), Can Ventosa (Eivissa), l’Espai (Barcelona), Festival Folk de Segòvia, Festival de Música d’Arrel de Manresa, Festival de música al Castell de Dénia, Festival Internacional de Músiques del Món de Trento, etc.
Inicia els estudis de violí amb Ricardo Martinez al Conservatori Professional de Música de Badalona, i continua amb Eva Graubin al Conservatori Municipal de Barcelona, en el qual es gradua amb el Títol Superior de Violí i amb el de Música de Cambra al 2002.
Després d’una intensa activitat orquestral i cambrística, actuant amb formacions com Atrium Ensemble, JOSC, JONDE, Orquestra del Gran Teatre del Liceu, Orquestra de Cambra de Granollers, Simfònica del Vallès, OBC, entre d’altres, decideix experimentar amb altres músiques moguda per una inquietud creativa. Des de llavors ha realitzat nombrosos enregistraments i actuacions amb els estudis Trama (Enric Lindo), el musical Els Últims Cinc Anys, Xirriquiteula (companyia de teatre infantil), diversos curtmetratges, UTE Dansa, etc. Ha col·laborat amb Virus String Quartet, Mashalá, Guillem de Berguedà (direcció musical de Marcel Caselles), Mishima i Sabor de Gràcia. També és membre de Mushka (música d’autor) i el Quintet La Típica (tango).
Nascut a Cadis (1983). Ha treballat amb diferents agrupacions musicals de diversos estils des cantautors (Gabriel Baez, Pablo Vega, Carmen Lozada …) fins al tablao flamenc (Sala Tarantos Bcn, Eshavira Granada) passant per la Música Moderna i el Jazz que és on millor desplega les seves recursos com a músic de diverses influències.
Ha tocat en formacions amb artistes com Pera Loewe, Luis Balaguer, Antonio Mesa, Julián Sánchez, Cristóbal Montesdeoca, Bori Albero, Roger Mas, Jaume Llombart, Enrique Oliver, Pere Cortejosa, Joan Masana, Roc Albero, Nan Mercader, Ernesto Aurignac, Julio Pérez, Raynal Colom, Juan Asensio, José López, etc …
Ha estat guanyador dues vegades del concurs de l’Injuve un cop amb l’agrupació «Las Migas» i una altra amb «Son3o4».
Músic vocacional des dels 7 anys, va començar els estudis de llaüt i bandúrria en l’Orquestra de Pols i Pua «Celia Giner».
Als 14 anys s’introdueix en el món del folklore valencià amb el grup Alcandora. Paco Lucas ha col·laborat amb una gran quantitat de grups folk, com Carraixet, Mara de L’Ham de Foc, etc.
Ha actuat a tot Espanya i en països com França, el Marroc, Itàlia i Romania. Actualment continua donant concerts com llaüt solista i és director i arranjador del grup Alimara. També és membre del grupoPep Gimeno i la Rondalla, i del nou projecte Eva Dénia Trad Quartet.
Comença els seus estudis de clàssica al Musikhochschule Heidelberg-Mannheim. Durant aquests anys d’estudi treballa amb diferents orquestres clàssiques i grava música per al cinema. El 2001 obté el Màster ‘s Degree de contrabaix de jazz al Royal Conservatoire of the Hague (Països Baixos). Actualment és un dels contrabaixistes més sol·licitat de l’escena jazzística holandesa i europea. És professor de contrabaix del Royal Conservatoire of the Hague i realitza gires amb diverses formacions per tot Europa. Ha registrat un nombre important de discos com sideman, i va publicar amb Carles Dénia un emocionant tribut a Bill Evans titulat Ten Strings for Bill Evans.
Cantant, guitarrista i compositora valenciana, formada en el jazz i amb una dilatada carrera musical. Al llarg de més de dues dècades ha dut a terme diferents projectes en l’àmbit de les músiques populars: el jazz, la bossa, la chanson, la cançó d´autor i la música tradicional valenciana.
Canta valencianes, cant d’estil; una forma de cantar indestriable del paisatge que la veié nàixer, justament un paisatge de canyars, de terra blanca i alqueries: l’Horta de València.
És cert que el seu àmbit de difusió és molt més ampli – abasta des de la Plana de Castelló fins a la Marina– però era a l’Horta i la ciutat de València –i a algunes comarques veïnes – on guanyava el seu vigor característic i la seua projecció popular, on es renovava, on s’inventava de bell nou en cada guitarrà: probablement, l’entorn hi proveïa un estat d’ànim especial més vulnerable a l’emoció i, per tant, a la creativitat. Ara aquest procés s’ha aturat i el cant pateix una certa paràlisi: hi ha pocs cantadors i les seues interpretacions manifesten una clara tendència a la reiteració; hi ha una crisi majúscula en els textos, que rarament s’improvisen — si improvisar no consisteix a enllaçar aleatòriament tot l’assortiment de tòpics jocfloralistes —; i hi ha, per fi, l’extraordinària indiferència que inspira al gruix de la població, potser perquè el món del cant no ha sabut adaptar-se als processos modernitzadors i ha romàs parapetat al seu cadafal «folklòric». Tanmateix, tot i aquesta relativa immobilitat, continua essent una fet cultural viu, que es transmet d’individu a individu, com ha estat sempre, i del qual hom pot encara gaudir sense que haja passat pel tamís de la «recuperació».
El cant valencià o d’estil és el resultat de l’evolució soferta pel repertori de cançons que es feien servir a les rondes i, possiblement, als balls, evolució que fixà definitivament les varietats –les procedents dels fandangos (l’‘u’ i, de menor implantació, les riberenques), les procedents d’altra espècie afandangada llunyanament emparentada amb la jota (l’‘u i dos’, i l’‘u i dotze’) i les albades, suficientment diferenciades de la resta per meréixer la seua exclusió del conjunt– i en definí la forma d’interpretar-les: sobre el ritme ternari i l’esquema harmònic bàsic que desenvolupa la rondalla de corda i
que remarca la secció de vent, el cantador improvisa la melodia amb la lletra que, a cau d’orella, li va dictant el versaor, adornant el final de cada frase amb un seguit més o menys llarg de melismes: els requints.
La improvisació està subjecta, però, a les pautes invariants que ha establert la tradició pel que fa a llibertat rítmica, afinació i ornamentacions. Es tracta, doncs, d’un cant lliure, amb algunes restriccions, que hom ha vinculat al flamenco o a la jota d’estil aragonesa, per bé que amb el primer hi ha una diferència substancial: el flamenco es canta cap endins, amb el cantador fent un exercici d’introspecció emocional, mentre que el cant d’estil es canta cap a fora, exhibint ostentosament el virtuosisme vocal i tractant d’electritzar l’audiència amb la seua força i expressivitat.
La raó dels apel·latius numèrics donats a les varietats del cant queda per esbrinar –hi ha altres danses i tonades que reben una denominació semblant, com ara el dos i quinze o el set i déneu d’Algemesí– encara que n’han estat relacionats, sense massa fonament, amb característiques coreogràfiques. La varietat més popular i més utilitzada és l’‘u i dos’; l’‘u’, d’estructura harmònica més complexa, i l’‘u i dotze’, de major exigència interpretativa, es reserven per a ocasions de lluïment. Els bons afeccionats reconeixen la varietat que va a ser interpretada per la introducció musical que la precedeix. Malauradament, la decadència del cant ha fet que, en algunes ocasions, hom només puga recórrer a aquesta introducció per reconéixer un estil, tanta és la uniformització que s’hi ha produït.
+Info: Extracte de «Cant d’estil Valencià» – Josep Vicent Frechina (Caramella I, 1999) de la Biblioteca Digital CARRUTXA
Carles Dénia i la Nova Rimaire TAN ALTA COM VA LA LLUNA (2009). El fruit d’aquest treball és Tan Alta Com Va La Lluna (Comboi / 2009), gravat amb la Nova Rimaire, una banda de músics sòlids, alguns provinents del món del folk valencià, enamorats del que fan. Suposa l’entrada de Carles Dénia en l’univers del Cant d’Estil i la música tradicional valenciana. Aporta una mirada contemporània pel que fa a interpretació, textos, instrumentació i arranjaments, respectant l’esperit de les obres en la seva essència. Revaloritza l’origen dels estils retornant aquest caràcter meridional o andalusí que tenen i que el temps i l’oblit han anat transformant. Música mediterrània, flamenc, aires de ball, cançons del treball, cançons de bressol … el nostre folk en definitiva, aquestes són les fonts.
El disc ha estat premiat amb:
Ahora, nos quedamos boquiabiertos con este trabajo de Carles Dénia y la Nova Rimaire, escuchando la voz seca, masculina, fantástica y llena de matices con la que el cantaor de Gandía hace su primera incursión en el cant d’estil, uno de los más importantes géneros del patrimonio vocal valenciano.
(Tierra folk)
«Tan alta com va la lluna» acompleix les previsions que tots aquestos precedents podien suscitar i delata una eriçada sensibilitat artística capaç de traslladar un rigorós programa ideològic als terrenys poc
freqüentats del sentiment i l’expressió.
(La Caseta del Plater)
Unos cuidadísimos arreglos y una más que pulcra producción y presentación del trabajo hace que este trabajo destaque de forma absoluta dentro de un panorama interesantísimo en esta línea de la música del Pais Valencià.
(Federico Francesc)
+ Info: Crítiques de Carles Dénia
Formació completa:
A cinc:
A tres:
